El rei blanc és la segona novel·la de György Dragomán i igual que l’anterior (Genesis Uncode, 2002) ha rebut gran quantitat de premis. Amb aquesta, a més, ha aconseguit el reconeixement internacional amb la traducció a 28 idiomes.
“El rei blanc” és, sens dubte, una novel·la, però per la unitat de cadascun dels capítols podria llegir-se també com un conjunt d’episodis més o menys independents (amb els mateixos personatges i protagonista).
La marxa del pare (acompanyat d’uns homes) en el primer capítol, és el que dota el relat de fil argumental i preocupació i sentiment de falta constant al protagonista. Les experiències viscudes i narrades per Giata (una de sola i unitària a cada capítol) expressen el dia a dia d’un nen en un règim dictatorial que controla tot i tothom i que imposa i estén la violència a l’escola i al carrer.
La narració és la d’un nen d’11 anys: constata els fets i les sensacions, imitant una narració oral. No sembla tenir consciència del context, no l’explica, no l’adjectiva, però accedim completament al seu interior. Potser a alguns lectors, els costarà entrar en aquest estil, però si superen aquest obstacle, la veu de Giata els omplirà amb aquestes peces de la realitat que viu, que tot i ser fragmentàries en cap moment donen la sensació de parcials.
La versemblança del personatge i de la història són totals, perquè Giata no és un heroi, és un noi com tants d’altres que té molt poca capacitat d’intervenció i que viu les situacions i les transmet amb una certa impassibilitat. Això pot crear distanciament també per part del lector, que no es vegi commogut per la duresa del que explica Giata.
Però això mateix pot resultar un encert, ja que l’objectivació que d’aquesta manera aconsegueix l’autor permet que la realitat del protagonista ens arribi sense interpretació, ha de ser el lector qui la faci, qui evidentment sí que pot fer una lectura més àmplia de la realitat que la que fa Giata.