En l’escena inicial de “La delicadesa” un desconegut agafa el seu coratge amb totes dues mans (i en aquest moment fins i tot li agradaria tenir-ne quatre) i aborda la Nathalie enmig del carrer. Al cap de trenta segons aconsegueix fer-la somriure. Ell es diu François i es casarà amb ella. Un començament absolutament clàssic, diríeu, d’aquells que sovint marquen l’inici de les coses que després no ho són tant.
La història de la Nathalie, tanmateix, no és la història d’una felicitat. Si bé, ben mirat, tampoc no és una història trista. Al contrari. Hi passa alguna cosa terrible, sí, i moltes d’alegres i sorprenents. Perquè hi ha homes que són un pou de sorpreses (d’aquests, n’hi ha que fins i tot són suecs). I s’esdevenen coses subtils i delicades, també. La delicadesa és molt important per a la Nathalie.
Plena de causalitats, petits plaers i detalls insòlits o precisions tècniques sobre les al·lèrgies al peix, La delicadesa està amarada de tendresa i el sentit de l’humor llunàtic i eteri característics de David Foenkinos, un dels escriptors més brillants i reconeguts de la nova generació a França.
Una novel·la que segueix el ritme de la història, és un reflex de la vida de la Nathalie, una supervivent de la vida que és recompensada amb una segona oportunitat.
Els capítols no són gens clàssics, no comencen a principi de pàgina i n’hi ha que només consten de unes breus línees, però per això és tan brillant. 117 apunt sobre la vida i l’evolució d’aquesta convides amb reflexions i cites d’altres obres i autors. Una novel·la que deixa la porta oberta al “i si…”.
Una història tendre, delicada, sensible i colpidora on la vida de molts personatges es veuen influïdes per una desgracia.El principi de la novel·la és molt ràpid, amb moltes ruptures de tempo i una velocitat vertiginosa, de la mateixa manera que a la vida quan tot és bo i bonic el temps passa a més revolucions, però a partir de la desgràcia d’en François, el temps a la vida de la Nathalie comença a allargar-se com un xiclet, el temps no passa fins que ella està preparada per continuar.
No és gens difícil identificar-se am la Nathalie, és una narradora planera i amb una perspectiva de la vida molt clara, ella no és cap estereotip ni espera trobar-ne cap. Ens mostra la cara més amable de la seva vida amb el François i després de la desgracia ens mostra el seu cor ensangonat i trencat, la seva manca de ganes de viure i les opinions que li genera la humanitat. Gràcies a ella descobrim que en front d’una tragèdia hi han tantes actituds com persones, i que no per això cap està desencaminada.
Per sort la vida de la Nathalie s’anirà refent de mica en mica gràcies a la feina i a la seva fèrria determinació d’amagar-se de la vida que simplement deixa anar passant. Però afortunadament la vida li depara una alegria, una persona que serà la foscor més lluminosa de la seva vida, en Markus. Un suec pallasso que li ensenyarà el amí per tornar a sentir i a viure.
Una novel·la que es llegeix en una estona, enganxa molt i esperes amb ànsia passar la plana per acompanyar la Nathalie. El principi és com un somni, un conte de fades amb un gir tràgic, encara que previsible, era massa bonic per ser real. Després tens ganes de que avanci més ràpid per veure que se’n surt i que la vida a part de cruel pot tenir un as a la màniga i tornar una mica del que ha manllevat.
Molt recomanable pels pessimistes del món.
Puntuació: 4 out of 5 stars