Nova York, agost de 1974. La ciutat ha quedat paralitzada. Un equilibrista fa grans gambades sobre una corda fluixa col·locada entre les Torres Bessones, acabades d’estrena. Sota seu, s’entrecreuen les vides de diverses persones…
En Corrigan, un monjo irlandès d’esquerres que treballa al Bronx amb un grup de prostitutes; la Claire, una vídua de l’Upper East Side commocionada per la mort del seu fill a Vietnam; en Solomon, el marit de la Claire, un jutge cínic que es dedica a fotre delinqüents de pa sucat amb oli en un tribunal dels downtown; Lara, una artista jove que lluita contra l’addicció a les drogues i un matrimoni liquidat; en Fernando, un fotògraf underground de 13 anys que retrata graffiti; la Gloria, sòlida i orgullosa malgrat anys de dificultats; la Tillie, una puta valenta que havia somiat dur una vida millor…
Situades en un temps de canvis radicals en la política i la societat, aquestes vides col•lisionaran a l’ombra d’un acte temerari i bell i quedaran transformades per sempre. L’amor, la pèrdua, la pertinença, el deure i la lluita… Que el món no pari de rodar celebra l’esperit efervescent d’una època i les petites coses que donen sentit a les nostres vides. Alhora íntima i coral, aquesta és l’obra mestra d’un escriptor magnífic.
La narrativa en aquesta novel·la flueix com l’aigua d’un riu, sense res més que la natura que l’envolta i a l’hora el modifica. Aquest llibre m’ha fet pensar molt i recordar que encara que ens situem en mig d’un riu i no ens moguem, l’aigua que ens envolta sembla la mateixa però no ho és.
La idea brillant de l’autor és centrar-se en un moment, un instant, viscut o observat per persones diferents mentre ens endinsa en les seves vides, mostrant les llums i ombres en una al•legoria de la vida i la mort.
És una novel·la que deixa empremta, s’hi reconeix un reflex de l’11 de setembre, però com més llegeixes veus que poc afecta en la trama, només serveix de referència per presentar-ho com el succés comú que afecta als diversos personatges, de la mateixa manera que ho fa la Guerra del Vietnam o el president Nixon.
La novel·la arriba a ser molt realista i humana, ens mostra allò que quan anem pel carrer evitem mirar però ho fa d’una manera molt humana mostrant un rerefons espiritual amb un llenguatge clar, modest i contundent.
L’estructura del llibre en si és molt curiosa, ja que ens presenta una història introductòria i quatre llibres amb els seus capítols, sent l’últim d’ells el relacionat directament amb la història de la introducció (el funambulista).
Els personatges són complexos i a mesura que els coneixem més s’introdueixen en una visió global de conjunt. S’han de ressaltar personatges com en Corrigan, la Jazzlyn o la Tillie de la mateixa manera que els personatges sense nom o la contraposició entre el Bronx i l’Upside Park.
En aquest punt m’agradaria citar un fragment que em va deixar sense alè: “…- Fragments de por flotant per l’aire -… Passeges i no la veus, no la perceps, però hi és i cau, ho cobreix tot. La respires. La toques. Te la beus. Te la menges. Però és tan delicada que no es percep. Però et cobreix. N’hi ha per tot arreu. El que vull dir és que tenim por……… Però no ens podem aturar. Hem de tirar endavant. ”. Realment crec que aquesta idea és la base de la novel·la i del seu títol.
Un bon llibre per regalar per Sant Jordi o qualsevol dia de l’any.
Puntuació: 4.5 out of 5 stars